Els editors de materials educatius som un col·lectiu que compartim algunes complicitats. Com altres col·lectius professionals, és clar, però n’hi ha una que potser és exclusiva del nostre: estem molt acostumats a ser l’ase dels cops. Hi estem acostumats però això no vol dir que ens hi conformem. I és que n’hem sentit de l’alçada d’un campanar, des que som els culpables de les desigualtats dels nens de tot el món fins el que afirmava al seu bloc un afamat professor que té centenars de milers de seguidors al twitter: “el libro de texto es una basura intragable, es solo un pretexto para negocios corruptos, para el adoctrinamiento y para los malos professores.”

Ara el que toca dir és que l’ús de llibres de text impedeix la renovació educativa, o que llibre de text és igual a educació tradicional, antiga, i que per tant no té lloc a l’escola nova. Fa uns dies, una persona destacada de la comunitat educativa deia al twitter que la crítica a l’escola del llibre de text no vol dir que l’escola nova 21 hagi de ser un espai sense llibres; ben al contrari, afegia: en tindrà mil de llibres, però dels de veritat.

Llibres de veritat, està bé. Es veu que el que fem centenars de professionals d’especialitats diferents, amb el nostre talent (poc o molt), formació i coneixement, dedicació, recursos, vocació… és mentida. Que enganyats que estàvem, perquè nosaltres ens crèiem el que fem; i que enganyats, també, els milers d’usuaris que fan servir llibres de text i hi fan una bona feina.

Podríem contestar i acabar per la via ràpida dient que de fet molts dels que ens dediquem a fer materials educatius no ens sentim al·ludits per aquestes crítiques, simplement perquè els projectes que publiquem avui tenen molt poc a veure amb els “llibres de text de tota la vida” que tenen en ment els que els critiquen. Són obres més complexes, obertes i flexibles, i formen part de projectes més amplis compostos per diferents peces, en formats diferents, que inclouen productes i també serveis. I les fem, és clar, amb la participació destacada de docents.

Ho podríem deixar aquí, però voldria explicar-ho una mica més. Penso que, de fet, amb aquestes crítiques es dóna una importància als llibres de text (diguem-ne així, tot i que el nom queda curt) que segurament no tenen, perquè se’ls considera els únics responsables de la manera d’ensenyar. És veritat: amb llibres de text es pot ensenyar de manera clàssica, tancada, dirigida, basada en la transmissió de coneixements… però també es pot fer tot el contrari! L’ús de llibres de text no implica una metodologia de treball determinada.

El llibre és una eina potent, sí, però no miraculosa. Per fer-la servir s’ha de treballar, saber què es vol fer i tenir el talent necessari per fer-ho. Amb una escarpa i un martell (i amb talent i treball), Miquel Àngel va esculpir les seves escultures, però també es pot obrir el cap al veí, i no per això prohibirem l’escarpa i el martell… ni culparem els que els fabriquen.

D’altra banda, el llibre de text no té perquè ser l’únic recurs que es fa servir. El llibre és compatible amb moltes altres eines. Un amic detractor dels llibres de text em deia un dia: l’actualitat no és als llibres en paper. Si passa un fet d’aquests que es comenten a tot arreu i se n’ha de parlar a classe, és bo aprofitar-lo per treballar el tema amb els alumnes. Naturalment!, li vaig contestar. És bo fer-ho i recórrer a totes les fonts i els recursos que puguem, amb totes les eines que tinguem a l’abast. Però què té a veure això amb el valor que pugui tenir o no un llibre? Que l’exemplar en paper no pot recollir l’actualitat? És clar que no, i què? Tampoc una cafetera recull l’actualitat, però si funciona bé és una eina valuosa.

Per recollir i treballar l’actualitat hi ha altres eines (i per cert, hi ha editorials que oferim recursos des del nostre web en aquesta línia). Això resta valor al llibre? Jo sóc partidari de sumar recursos, no de substituir-los. M’agrada la televisió, i la ràdio també. M’agrada el cine, i també el teatre. I la novel·la, que ha estat enterrada centenars de vegades, “obligada” a desaparèixer davant de tantes innovacions… Per què aquesta dèria a voler fer desaparèixer l’anterior?

Pot semblar que estic defensant el llibre en paper davant d’altres suports, però no és així. Els que fem materials educatius treballem en projectes digitals des de fa molts anys, i molts veiem (ja hauríem de dir “vam veure”) la irrupció de la tecnologia a les aules com una bona notícia i no com una amenaça. Les possibilitats dels recursos digitals en l’àmbit educatiu són immenses i ens hi hem ficat de ple tant per interès (s’obren noves possibilitats de negoci: nous productes i serveis que podem oferir  la comunitat educativa) com també per vocació: no oblidem que som gent del món de l’educació.

No defenso per tant el llibre “tradicional”, sinó el paper que fem els editors com a intermediaris, creadors de projectes o curadors de continguts (que no deixa de ser una altra manera de crear).  Això sí que ho defenso. Els editors fem propostes. Triem. En definitiva, un llibre (en paper o digital, tant és) no és sinó el resultat d’una tria, la de l’editor. I això fa que hi hagi qui s’esquinça les vestidures: per què fer servir el que “altres” han fet? Per què confiar en el que altres ens ofereixen? Quines pèrfides intencions deuen tenir (allò dels “negocis corruptes” i “l’adoctrinament”…)? I naturalment, l’argument estrella: per què pagar per una cosa que puc trobar a la xarxa gratuïtament o que em puc fer jo?

Els mestres i professors es poden fer els materials que necessitin? I tant! I n’hi ha molts que ho fan, cosa que és admirable i digna d’elogi. Sé de què parlo perquè aquesta és la nostra feina, i sabem que cal esmerçar molt de temps, coneixement i esforç per tenir uns bons resultats. El que no em semblaria just és exigir a tothom que ho faci. Ni em sembla bé que es critiqui els que lliurement decideixen fer confiança a una o diverses editorials i a les propostes que aquestes els fan.

I és que en el fons tot es redueix a això: a una qüestió de confiança. N’hi ha que veuen les editorials com unes empreses d’”abans” dominades per l’afany de lucre que veuen perillar el seu negoci, i en recelen. Per sort, molts altres -la majoria- entenen que els editors som gent honesta que creiem en la nostra feina i que pretenem contribuir a la millora de l’educació. En aquest sentit, en el procés d’innovació necessari en què està immersa l’escola catalana, no han de ser ben rebudes totes les aportacions? Ens podem permetre el luxe de prescindir d’alguna?

Xavier Carrasco, director editorial de Text-la Galera