Els reporters de guerra

21 març 22 | La Notícia de la Setmana

El periodisme de guerra és una professió d’alt risc. Moltes persones que es dediquen a informar des de zones en combat es juguen la vida per poder enviar imatges i notícies que permetin interpretar la realitat d’aquests conflictes tan durs: són les reporteres i els reporters de guerra.

Si ets tutora o tutor…

Et proposem que treballis aquest repte amb els teus alumnes:

REPTE: ESBRINEU QUINS SÓN ELS ORÍGENS I LES CONDICIONS DEL PERIODISME DE GUERRA.

1. Esbrineu qui es pot considerar el primer reporter o periodista de guerra:

Els reportatges sobre les guerres són tan antics com les guerres mateixes. Sempre hi ha hagut persones interessades a explicar els perquès d’una guerra: quines en són les causes?, com es desenvolupen?, quines repercussions tenen?

Això sí: hi ha guerres que han estat molt ben documentades i altres que no tant. La llarguíssima guerra entre Irak i Iran del segle passat no va estar gaire documentada. En canvi, guerres com la Segona Guerra Mundial, la guerra del Vietnam o l’actual entre Rússia i Ucraïna ho estan molt més.

Ara, si es vol anomenar una primera persona com a primer reporter o periodista de guerra, cal buscar un historiador i geògraf grec que va viure entre els anys 484 i 425 aC. Hi ha un bon acord a considerar que va ser la primera persona que va escriure amb molta objectivitat sobre els conflictes bèl·lics de la seva època i dels llocs on vivia.

  • Qui va ser aquest historiador de la Grècia clàssica?

2. Esbrineu on es va començar a estudiar periodisme:

Tot i que sempre hi ha hagut reporters de guerra, el periodisme pròpiament dit no apareix fins al final del segle XIX i principi del XX.

  • Quines van ser les primeres universitats on es va estudiar la carrera de periodisme?

3. Esbrineu el tipus de preparació que tenen aquestes persones que es dediquen al periodisme de guerra.

  • Quines diríeu que són les coses més importants que cal que aprenguin bé els periodistes que trien ser reporters de guerra?

4. Analitzeu les professions que tenen contacte amb persones que pateixen.

La professió de reporter de guerra comporta un contacte directe amb la gent que pateix la violència dels conflictes bèl·lics. Però hi ha més professions que també es troben en aquesta situació: metges i altres professionals sanitaris, bombers, policies, serveis de rescat, etc.

En totes aquestes professions és necessari un cert grau d’empatia per comprendre el dolor i les necessitats de la gent que rep l’ajuda. Tot i així, un excés d’implicació emocional pot paralitzar l’activitat que han de dur a terme i fins i tot impedir-la.

  • Quin és l’ajut que proporciona cada una de les professions? Hi ha alguna diferència en el cas dels reporters de guerra?
  • La feina que fan els reporters de guerra a primera línia dels conflictes justifica un bé més abstracte i general? Parleu-ne a classe.

Notes per al docent:

1. Heròdot, un historiador i geògraf grec, es considera el primer reporter de guerra perquè va descriure amb molt rigor algunes de les guerres Mèdiques, entre els grecs i els perses, en la seva obra Històries, que va acabar d’escriure l’any 430 abans de Crist. Per ser tan objectiu com li era possible, viatjava sovint per les terres on tenien lloc els conflictes bèl·lics que estudiava.

2. L’any 1899 es va fundar l’Escola Superior de Periodisme de París, i el 1908, l’Escola de Periodisme de la Universitat de Missouri. Van ser els primers centres d’estudis superiors sobre periodisme.

3. El primer que han d’aprendre els reporters de guerra és saber estar segurs en les zones de primera línia de foc (cosa que no sempre és possible). Tot i que és impossible estar al 100 % fora de perill, sí que hi ha protocols de seguretat que han de seguir per minimitzar el risc de prendre mal durant l’activitat reportera. En segon lloc han de saber filtrar els rumors i els “mites urbans” que es poden explicar per part de la població que es troba en les zones més “calentes” dels conflictes bèl·lics. És a dir, han de saber destriar la realitat de la ficció, cosa que no és gens fàcil.

4. Metges i sanitaris atenen ferides i malalties; els bombers, la policia i els serveis de rescat actuen per minimitzar diferents tipus de riscos. En canvi, el benefici que generen els reporters de guerra és més abstracte: va encaminat a donar a conèixer el que passa en realitat en una guerra. A diferència dels altres, no ajuden directament les víctimes de la guerra. L’exposició continuada a aquestes situacions tan exigents des del punt de vista emocional castiga l’equilibri mental de metges, reporters, bombers, etc. Es pot dir que en el cas dels reporters de guerra aquests efectes s’agreugen per la necessitat de no implicar-se tan directament en l’assistència immediata a les víctimes.

Cal tenir en compte que per als éssers humans ajudar el proïsme és més que una obligació moral, fins al punt que l’omissió del deure de socors està tipificat com a delicte per la majoria de les legislacions. A escala biològica, existeixen unes estructures en el cervell, les neurones mirall, especialitzades a reconèixer les expressions de sentiments i estats d’ànim dels altres i generar a partir d’aquí el sentiment d’empatia, és a dir, de sentir el mateix que l’altre.

Podeu cridar l’atenció dels vostres alumnes fent-los veure que només podria ser corresponsal de guerra qui cregui que aquest distanciament professional està justificat.

Teniu suggeriments, dubtes, crítiques? Com heu resolt el repte? Si voleu contactar amb l’equip de “La Notícia de la Setmana”, escriviu-nos amb el títol “Comentaris sobre La Notícia de la Setmana” a aquesta adreça: comunicacio@enciclopedia.cat