Font de la imatge: Òmnium Cultural.
Quan tenia vint-i-pocs anys vaig viure una temporada a Madrid, i naturalment hi vaig conèixer tot de gent, de la ciutat i d’altres llocs d’Espanya. Recordo especialment un noi de Toledo amb qui vam fer força amistat. Era una persona culta i sensible, i mostrava un interès sincer per una realitat que desconeixia i que jo li vaig descobrir.
Efectivament, per ell va ser un descobriment el fet que jo fes servir el català normalment amb la família i els amics. No deixava de soprendre’s cada vegada que en tenia una prova: quan em veia llegir una novel·la, si escrivia una carta a casa o en llegia una que havia rebut… fins i tot un dia el vaig descobrir que em mirava amb la boca oberta mentre jo parlava en català… també per telèfon!
Quan ja feia setmanes que ens coneixíem i jo em pensava que ja havia entès quina era la realitat, de cop i volta em va preguntar: -“De acuerdo, en tu casa habláis en catalán. Pero… ¿todo el día?”
He recordat aquesta anècdota arran de la resolució del TSJC del 25% de castellà a l’escola. Potser és tan senzill com contestar aquella pregunta: senyors dels diferents tribunals, legisladors i polítics: a Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament és la catalana. Tot el dia, és clar!
No podem acceptar una intromissió dels tribunals a l’escola, no podem acceptar que la voluntat d’uns pocs (poquíssims) s’imposi a la de la immensa majoria, amb el perill que això pot representar per a la presència del català i el risc de provocar conflictes que fins avui no s’han produït.
Però per què es produeixen aquests problemes judicials? Més enllà de la voluntat d’unes famílies que trien aquesta via, quina és l’escletxa que permet sentències com aquesta, tan contrària a la manera de pensar de la immensa majoria dels ciutadans del país?
Com explica l’advocat Raimon Carrasco, tot deriva del fet que el tribunal Constitucional es va carregar la regulació lingüística de l’Estatut que els catalans vam aprovar en referèndum, que establia que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i determina que una d’aquestes llengües, el català, a més de ser oficial, és la llengua pròpia de Catalunya, condició de la qual es deriven conseqüències importants: ser la d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i ser també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.
La sentència del TC va rebutjar aquest model: descarta que la proclamació del català com a llengua pròpia de Catalunya tingui cap conseqüència pràctica i declara que les dues llengües han de mantenir una posició d’equilibri. Per tant, el Tribunal Suprem estableix que l’ús de les llengües en l’ensenyament ha de ser paritari. D’aquí ve el mal, doncs.
La resolució posa en risc un sistema que ha demostrat tenir èxit i que és una garantia de cohesió social. L’element clau és que tenim i volem mantenir una comunitat amb dues llengües, i no dues comunitats diferents!
Xavier Carrasco, director editorial de Text-La Galera
