una nena fent deuresAquell curs la meva filla petita havia fet tercer de primària i vaig pensar que una bona manera de repassar el que havia estudiat durant les vacances d’estiu era amb un quadern que semblava que treballava totes les matèries d’una manera amena: les “Històries d’estiu” de Text-La Galera.

La meva filla mai no ha tingut grans dificultats d’aprenentatge però sí que li ha costat anar agafant autonomia a l’hora de fer les feines de classe, de manera que cada dia, després de dinar, l’ajudava a organitzar-se i a aclarir-se amb els enunciats.

Però va arribar un dia que va marcar un abans i un després en el meu paper com a docent d’estar per casa (mai millor dit). Un dia en què sents que has arribat al sostre de les teves possibilitats malgrat que la teva filla et té una fe cega com a font inesgotable de coneixements. La nena va topar amb una divisió de dues xifres i vet aquí que a l’escola no havien assolit aquest nivell; per tant, li venia de nou. De manera que em va demanar que li expliqués com es calculaven les divisions de dues xifres. Una suor freda em va recórrer tot el cos. Em mirava aquells números del dret i de l’inrevés i no era capaç de recordar com podia trobar un nombre que dividit pel divisor s’acostés al màxim possible al divident. Ni tan sols amb el resultat de la calculadora en mà no era capaç de deduir-ne la mecànica.

Deixant de banda que les matemàtiques mai no han estat el meu fort sinó tot el contrari, aquella situació em va trasbalsar cosa de no dir. Em preguntava com seria capaç d’acompanyar els meus fills en tota la seva escolarització obligatòria si ja començava a tenir dificultats a tercer de primària. Hi ha qui dirà que aquesta no hauria de ser una preocupació materna, que justament per això existeix l’escola i que les famílies ja tenim prou feina a educar. Però sóc de les que crec que l’educació és un procés omnipresent, una cosa de tots els adults que estem en contacte amb criatures, i alhora penso que l’acompanyament dels fills en el dia a dia escolar és tan important com llegir-los contes abans d’anar a dormir o fer-hi uns xuts amb una pilota. No parlo de fer feina amb ells (i encara menys de fer-los la feina), sinó –i ho escric per tercera vegada– d’acompanyar-los al llarg d’uns anys molt intensos i de compartir-hi els reptes que es van trobant en el seu procés personal i intransferible de l’aprenentatge.

Penso que és molt important que sàpiguen que com a pare o mare hi ets, que puguin recórrer a tu quan tenen dubtes o que, junts, us ho podeu passar bé fent una presentació sobre l’orca o muntant un mòbil que representi el sistema solar. Però no només es tracta d’entretenir sinó també de donar suport allà on no arriben els nostres fills. Perquè cadascun d’ells té els seus punts febles, i no sempre tenim un professor particular a mà. Personalment, amb els temes de matemàtiques ja fa temps que he tirat la tovallola i dono gràcies que el pare de les criatures és de ciències. Ara bé, tinc la sort de tenir les nocions indispensables del català, el castellà i l’anglès, i mai no hauria dit que els meus estudis de solfeig em donarien recursos per desbloquejar un dels meus bessons, que té autèntica aprensió a fer sonar melodies amb la flauta dolça.

Així vaig trampejant l’escolarització dels meus fills, però sovint penso que si els pares amb estudis o formació superior suem tinta mentre mirem d’ajudar les nostres criatures, com s’ho deuen fer els que no tenen aquesta formació? Perquè si bé l’escola ja fa dècades que actua com a elevador social, el plantejament de les tasques que es manen de fer a casa va en sentit contrari.

Algú em dirà que els deures, els infants, els han de fer sols, que responen a qüestions treballades prèviament a classe i que en cas de dificultats tenen el mestre a disposició, l’endemà, per donar resposta als dubtes. Però siguem realistes: els nens no sempre estan atents quan toca i sovint els fa vergonya no portar els deures fets simplement perquè no sabien de què anava la pel·lícula.

En aquest sentit, tenir un llibre de text a mà (el que fa servir el nostre fill o filla a classe com a suport per treballar la matèria) ens pot servir per sortir-nos-en amb més o menys èxit. Però amb aquests no sempre n’hi ha prou. Perquè el mestre, a banda de tenir els coneixements en didàctica, compta amb la guia docent per treure suc del llibre en qüestió, mentre que les famílies som força més limitades en aquesta mena de recursos. El cert és que disposar d’alternatives per treballar certes matèries a casa seria un gran suport. Ja fa uns anys que “sant Google” i més concretament plataformes com l’Edu365 ofereixen exercicis interactius que permeten entendre millor un tema o aprofundir-hi. Però no som experts a desgranar el gra de la palla i d’aquesta mena de palla n’hi ha a cabassos.

Les famílies i els editors de text sempre hem tingut una relació tensa: fent una caricatura, podríem dir que nosaltres els veiem com els vampirs de l’escolarització que ens xuclen el pressupost domèstic quan comença el curs; ells ens veuen com les persones curtes de mires que volem acabar amb el seu negoci a base de socialitzar i reutilitzar llibres. Des d’aquí reivindico la possibilitat d’explorar noves vies de diàleg justament perquè els seus projectes pedagògics no només s’adrecin als mestres sinó que també siguin un suport per a les famílies.

Lara Toro Lienas, mare de tres fills en edat escolar.