Mama, aquesta senyora parla com el papa!

Sovint, quan passegem per Barcelona, el meu fill petit em crida l’atenció sobre algú que ha dit alguna cosa que reconeix com l’idioma del pare. Encara no ha après a anomenar cada llengua que es parla a casa pel seu nom i, per a ell, cada idioma es personalitza en un representant.

Als seus quatre anys està en contacte constant amb el català de la mama, l’alemany del papa i, d’una manera més secundària, amb el castellà dels companys de la classe i del carrer (el que parlen el Matías, el Luca, el Charlie…) i l’anglès de la Marisa, la mestra que veu tres cops per setmana a la classe i els explica històries en aquest altre idioma.

Segons ell, hi ha diferents mons, cada un amb un idioma… però, personalment, de moment ha triat com a vehicle de comunicació el que parla com la mama. Els altres els deixa entrar, però no els fa servir. No sabem fins quan…

El meu fill gran, amb quasi 8 anys, ja ho té més clar. Entén i parla l’alemany amb el pare i el català amb la meva família i la majoria de gent de l’escola i del nostre entorn. També sap canviar al castellà quan el seu interlocutor el parla i comença a dir alguna cosa en anglès o està content de reconèixer algunes de les seves expressions en diferents contextos.

Pot semblar que per a un fill de pares que parlen dos idiomes a casa és fàcil assolir un bon nivell de les dues llengües, però no és una cosa que s’aconsegueixi de manera tan automàtica. Quan les dues llengües tenen una presència prou important en l’entorn potser és més fàcil, però quan una és molt minoritària (en el nostre cas només la parla el pare) cal planificar una mica com es volen compensar aquestes desigualtats en els estímuls que reben els nens, de manera que la llengua “dèbil” es pugui adquirir amb èxit. A tot això, s’hi pot afegir que els nens poden no sentir-se atrets per l’ús dels dos idiomes, o que fins i tot en rebutgin un per diferents motius.

Hi ha una sèrie de pautes que és important tenir en compte per a una educació bilingüe o multilingüe:

• Definir qui parla cada llengua.
• Ser conscient de quin és la llengua “dèbil” i la “forta”.
• Mantenir-se ferm un cop triada la regla d’educació.
• Acceptar excepcions a la regla quan sigui necessari. La comunicació ha de passar per davant de les regles.
• Estar preparats per als problemes eventuals i reforçar l’aprenentatge (sobretot de la llengua dèbil) amb diversos materials segons les etapes educatives (llibres, àudios, vídeos, jocs…).
• Participar d’una xarxa social que reforci l’aprenentatge (sobretot de la llengua “dèbil”).
• No abandonar, malgrat les dificultats.

També cal considerar, a part de la importància que pugui tenir en una família com la nostra que els nens s’expressin en els dos idiomes parentals, els avantatges i els inconvenients generals que pot tenir aquesta educació.

Es diu que els nens bilingües o multilingües tindrien avantatges com:

• Poder dominar les diverses llengües d’educació a nivell de nadiu o a nivell alt.
• Desenvolupar consciència per al llenguatge i entendre més fàcilment que la llengua és un mitjà i que hi ha diferents maneres de transmetre un missatge.
• Tenir capacitat de passar informació d’una llengua a una altra, ja sigui per guanyar vocabulari o per a entendre millor la gramàtica.
• Entendre millor la diversitat cultural i ser més oberts a noves cultures i pensaments.

El desavantatge principal seria el risc de no assolir un nivell satisfactori en cap de les llengües i tenir problemes en l’educació formal del país d’entorn.

Finalment, si esteu pensant educar els vostres fills en el multilingüisme, el més important és entendre que les llengües són eines de comunicació, i per tant com més activitats familiars, socials, etc., es facin en un idioma i com més es parli i es faci servir per a comunicar, més s’afavorirà el seu grau d’aprenentatge.

Núria González
Editora de Text-La Galera